Sitios web

sábado, 12 de mayo de 2012

El Mur



Les parets eren d’un gris pàl·lid, estaven brutes pel pas del temps i pels gats que hi baixaven i es pixaven, probablement també devia estar infestat de rates. Els fluorescents feia anys que no funcionaven. La primera vegada que havia baixat la sang se m’havia glaçat. Era un lloc tenebrós, a cada passa una nova visió m’atemoria, totes les pors irracionals de la infantesa es feien realitat de nou: homes llop, pallassos assassins, ninots amb ganivets, homes amb la cara cremada, i molts altres que de petit em treien la son. Era el lloc ideal per la meva venjança.

Em vaig posar els guants de pell, em vaig fer bé el nus de la corbata color vi, triada especialment per a l’ocasió, vaig calar-me bé l’americana, vaig enllustrar-me les sabates i vaig netejar amb un mocador d’un blanc immaculat els vidres de les meves ulleres. Em vaig mirar al mirall del retrovisor per pentinar-me una última vegada abans de la festa, em vaig perfumar amb la fragància que ella m’havia regalat pel nostre desè aniversari. Quan vaig baixar de la furgoneta em vaig adonar que duia els cordills fluixos, no volia que se’m descordessin, així que els vaig deslligar i els vaig tornar a lligar amb molta cura.

Quan vaig obrir les portes per treure l’home de la furgoneta, la ferum se’m filtrà pels narius. El pobre desgraciat s’ho havia fet a sobre. L’home no em coneixia, però després d’aquella nit ja mai m’oblidaria. Es va resistir però després d’uns minuts d’una violència extrema que no cal detallar, es va avenir a col·laborar. Varem baixar els tres pisos que duien al soterrani. Les galeries eren un laberint per a aquell que no les conegués, per sort ja feia varies setmanes que hi havia baixat per memoritzar tots els racons, els vaig recórrer fins a fer-me un mapa mental de l’indret. No obstant, per a l’ocasió, havia decidit marcar el camí amb una sèrie d’espelmes.

L’home somicava i balbotejava súpliques desesperades a través de l’esparadrap mentre em mirava amb ulls espantats i tendres. De res li servirien. A mi no em serviren. Era patètic, gairebé em donaven ganes de fotre-li un tret allà mateix. No obstant, em vaig contenir, estàvem tres pisos per sota terra i per la zona no solia haver-hi ningú, però mai se sabia del cert i no hi havia necessitat d’arriscar.

L’estança que havia preparat al meu hoste era d’una austeritat gairebé malaltissa, tot i així, tenia un matalàs, una gerra d’aigua i un got, amb una esquerda a la paret a través de la qual hi havia fet passar un tub que subministrava aigua potable, també hi havia un orinal, amb una mica de paper de vàter, i uns quants llibres seleccionats per a la ocasió: Contes d’Edgar Allan Poe, la Bíblia, El Comte de Montecristo d’Alexandre Dumas i La Divina Comedia de Dante. Quan vaig treure-li l’esparadrap va començar a cridar com un energumen. Li vaig donar un cop de puny i el vaig obligar a prendre un somnífer lleu. Cinc minuts després l’home estava dormint plàcidament al matalàs.

Mentre el meu nou amic descansava, d’una situació que espero l’hagués traumatitzat, vaig anar a recollir totes les espelmes i les vaig portar a la suite del meu hoste. Un cop les hi vaig deixar totes, vaig pujar a la superfície de nou per fumar un cigarro. Quan vaig sortir perquè em donés l’aire vaig mirar el cel. La nit era preciosa, la lluna era plena i s’havia aixecat una brisa fresca que em va ajudar a mantenir-me seré, es podria dir que era una nit propícia pel que em disposava a fer. Vaig apagar la cigarreta i la vaig llençar a una paperera propera. Abans de baixar, vaig agafar de la guantera una mica de menjar, l’home devia tenir gana, feia hores que l’havia emmordassat i l’havia ficat a la furgoneta. Tot plegat havia estat ridícul, havia abordat a l’home en una cantonada prop de l’oficina on treballava, per sort no passava ningú per aquell barri a aquella hora. Després de tancar-lo a la furgoneta em vaig dirigir a casa de la meva ex-dona, havia quedat amb ella que portaria els nens a sopar una hamburguesa i que els duria al cinema. El sopar no em va fer gaire el pes, ho feia pels nanos, a ells el menjar industrial els encanta i a mi m’encanta la seva companyia. La pel·lícula havia estat bé, era una comèdia. Vaig estar de sort, el meu hoste no es va moure excessivament i els meus fills no van notar la seva presència a la part del darrera, suposo que el parell de diazepams que li havia subministrat ajudaven. Em van preguntar per què duia els seients plegats però jo els hi digué que havia deixat la furgoneta a un amic per un trasllat i que me l’havia tornat així, i que encara no l’havia pogut posar bé de nou. No van fer més preguntes, són un fills magnífics. Quan els vaig deixar a casa de la seva mare vaig intentar parlar amb ella. Em sembla que ha conegut a algú, no m’ho vol dir. La idea de que un desgraciat es fiqui al llit amb ella em posa malalt, i encara em posa més malalt que un desconegut es passi més hores que jo amb els meus fills.

Haig de tornar amb el meu convidat, li haig d’explicar com funciona tot a la seva nova residència. Baixo despresa, estic eufòric. Quan arribo comprovo que l’home s’està intentant incorporar. Té una fortalesa digne d’admiració. És un home de cinquanta anys però sembla que gaudeix d’una bona salut, té el cabell blanc però no es veu envellit, el seu aspecte pulcre irradia solemnitat, els seus ulls són foscos i la seva mirada profunda, encara està tocat pel somnífer. No hi fa res. Li dono una mica d’aigua. Després d’uns minuts sembla que torna a ser ell mateix. Com a prevenció, li he lligat les mans i els peus. L’aviso que no cridi quan li tregui l’esparadrap. Li terc i no crida, sembla que comença a entrar en raó, encara deu pensar que amb paraules se’n sortirà, pobre imbècil.

-Què vols?! Qui ets?!

-Bé, uns quants apunts sobre el lloc on ens trobem. Estem a una nau industrial abandonada, tres pisos per sota de la superfície, en un dels racons més amagats. Aquí venen les rates i poca cosa més, per tant, estaràs molt tranquil.

-Què vol dir que “estaré”?!

Intenta cridar però no pot, encara li duren els efectes farmacològics.

-He tingut la delicadesa de portar-te les espelmes i apagar-les, he deixat aquesta encesa, en tens trenta i al capçal del matalàs tens una capsa de deu encara per estrenar, si les gestiones bé et duraran força, fins i tot crec que si t’afanyes podràs acabar tots els llibres que t’he deixat. Tens aigua i una mica de menjar, suposo que podràs enginyar-te-les per caçar alguna rata, sinó pots alimentar-te de la teva femta. Ves per on la imatge respira una certa ironia de justícia poètica.   

-Però, qui ets? Per què fas tot això? Què t’he fet? Si ni tant sols et conec! Deixa’m anar, hòstia!

L’haig de colpejar un altre cop. Ja li he dit que no cridés però està entestat a fer-ho.

-Ara torno. M’he deixat unes coses que necessito a la furgoneta.

Li dono un altre cop al cap i el deixo marejat. Pujo ràpidament i descarrego el material que necessito. El meu pare ja està jubilat però encara conserva alguns sacs de guix per fer morter i les eines de quan feia de paleta. He hagut de comprar els maons però amb el contacte del pare m’han sortit bé de preu. El pare m’ha preguntat que per què volia tot això, li he dit que un amic volia fer reformes però que anava curt de pasta. S’ha emprenyat i m’ha dit que era burro per ajudar a un amic a canvi de res i que a sobre li havia de deixar diners. Se li ha passat de seguida.

Quan baixo amb les eines i el primer sac el meu convidat encara està estès, però quan torno la segona vegada s’arrossega com un cuc cap a una de les galeries auxiliars. El deixo, encara haig de baixar els  maons i un altre sac. Espero tenir-ne prou. Acabo de baixar-ho tot i començo a preparar-ho. Sóc novell i poc destre com a paleta, el pare m’intentava ensenyar sovint, de jovenet, però va ser una pèrdua de temps pels dos. Agafo els maons i començo a posar-los un al costat de l’altre, preparo el ciment i començo a aixecar el mur. Trigo al voltant de set hores en deixar el mur com vull, ha quedat força bé. He segellat perfectament la secció. Ara només falta col·locar l’últim maó, donar una capa de ciment perquè no es notin els maons, allisar i pintar de gris, després caldrà embrutar una mica la paret però el temps farà la resta. Estic orgullós del resultat. Sento unes passes que s’apropen, deu ser el nou inquilí, se m’havia oblidat dir-li que per aquella galeria no hi havia sortida, imagino que s’haurà endinsat ben lluny i que haurà inspeccionat com ha pogut els passadissos auxiliars, però el lloc és un cul de sac, ho he comprovat trenta vegades. No hi ha sortida, l’única que hi havia l’acabo de segellar, la seva única esperança era intentar impedir-me que fes el que he fet, la veritat és que ha estat més fàcil del que em pensava, agraeixo la seva consideració per deixar-me treballar amb la tranquil·litat que requeria. Haig de reconèixer la seva tenacitat, set hores d’intensa però infructífera recerca.       

-Què has fet?! Treu-me d’aquí, si us plau! Tinc dona i dues filles, per favor no m’ho facis això!

L’ignoro, de moment no tinc res a dir, li he donat totes les instruccions perquè la seva vida aquí a baix sigui suportable durant un temps, trobo que donades les circumstàncies he estat tremendament generós.

-Tinc molts diners, segur que podem arribar a un acord!

Està desesperat. Vol jugar, doncs jugarem.

-Molt bé. Quants diners estaries disposat a donar-me perquè et treies d’aquí?

-Els que fessin falta. Si us plau, treu-me d’aquí, t’ho prego, et donaré tots els diners que vulguis.

-D’acord, tinc entès que ets un home de negocis, un tauró empresarial. Fes càlculs. A quant equivaldria el sou de vint-i-set anys d’un càrrec mitjà d’una de les teves empreses?

-A què ve això? Diga’m una quantitat i te la donaré! Si us plau, treu-me d’aquí, vull veure la meva dona i les meves filles!

-No t’ho tornaré a repetir, a quina quantitat equivaldria el sou de vint-i-set anys d’un càrrec mitjà d’una de les teves empreses?

L’home està fent càlculs, sento la seva respiració accelerada mentre enumera les xifres en veu baixa.

-Uns 530000 euros aproximadament. Si aquesta és la xifra ho puc arreglar, tinc molts recursos.

Ric. Haig de riure. Serà fill de puta.

-Treu-me d’aquí, t’ho prego pel que més vulguis. La meva família estarà amoïnada.

-No pateixis per la teva família. La teva dona ha rebut una carta signada per tu en la qual li expliques que has fotut el camp amb la teva amant. Tranquil, la teva dona ja feia temps que sospitava que tenies una aventura, continuava amb tu perquè ella també t’era infidel i perquè amb tu tenia la vida de luxe que sempre havia volgut. I les teves filles estaran bé, estan amb la seva mare.

-Fill de puta!

-Moderem el to. Et recordo que jo estic a aquest cantó del mur i tu a l’altre.

-Perdona. Si us plau, treu-me d’aquí. Et donaré un milió d’euros.

-Home, no et diré que un milió d’euros no és una bona oferta. Però... encara no sé si és una quantitat que s’ajusti.

-Dos milions...? Tres? Et donaré deu milions, em vendré una de les meves empreses si fa falta!   

-Deu milions, coi si que vas fort, però no hi havia crisi?

-Tinc molts contactes! Treu-me d’aquí per favor!

El seu alè pútrid m’arriba pel buit del mur, està enganxat al mur. Deu milions diu el mal parit. Ja li diré jo on es pot ficar els seus deu milions.

-No, no ho veig clar encara. Et donaré més informació, així podràs donar-me la xifra que consideris que fa més justícia. Als deu milions que m’acabes d’oferir, hi hauries de sumar una xifra que compensi la sensació de fracàs absolut per veure com el teu futur professional t’ha estat pres sense tenir la oportunitat ni tant sols de lluitar per ell; després hauries d’afegit la indemnització per haver provocat que la meva dona es separés de mi, deixant-me sense casa i quedant-se amb els meus dos fills. I encara hauries de sumar una quantitat que pal·liés la impotència perquè un desconegut se la tiri i li faci de pare als meus fills. Calcula, tens un minut.

De nou el pols accelerat i la veu baixa que calcula. Ho està fent. Ho està calculant. El molt cretí pensa realment que existeix una xifra.    

-Crec que podríem arribar a un acord. Si et dono cent milions d’euros crec que ho podries superar.

-Tu no tens cent milions d’euros.

-Ara mateix no però dóna’m un mes i em vendré totes les meves accions.

-Agrairia sincerament que no insultessis la meva intel·ligència. He muntat tot aquest vodevil per tu. Crec que és d’una precisió i d’un bon gust de certa entitat. No ho espatllis ara  intentant-me ensabonar amb situacions sense sentit. M’imagines deixant-te sortir i esperant a que et venguis la merda d’accions per després pagar-me. Com pensaves fer-ho, amb un xec o per transferència bancària? No tens res per oferir-me, ho tenies tot per ser una bona persona, per ser estimat, però vas optar per acumular diners i més diners, i de què et serveixen ara els diners, eh? Digues, de què et serveixen ara els teus cent milions d’euros? Molta gent humil, bona gent que vivien feliçment una vida modesta estan ara a un pas de la inanició, els seus fills es moren de gana, els tallen la llum, els tallen l’aigua, els foten fora de casa seva i encara els fan pagar el que els resta d’hipoteca. I tu què fas? aprofites la situació per enriquir-te.

-Però... havíem de retallar les plantilles? L’empresa...

-No tinguis els collons de parlar-me de l’empresa, no parlis de plantilles, no parlis de beneficis. No t’atreveixis ni per un moment a parlar així o et ben juro que no tornaràs a veure la llum del sol.

Jo ja sé que no tornarà a veure la llum del sol però no el vull privar de descobrir-ho per ell mateix.

-Ara diga’m el número secret de la teva targeta. I més val que sigui el correcte, sinó me les pagaràs.  

Me’l dona. Estic temptat a buidar els seu comptes i viure com un rei la resta de la meva vida, però no ho faré. Buidaré els compte, això sí, me’n quedaré una part important, no sóc cap sant i mostra d’això és el que estic fent. No, la resta dels calers els ingressaré anònimament entre els treballadors als que va fer fora aquest fill de puta, així com a mínim es farà una mica de justícia, com vaig sentir dir una vegada, una mica de justícia és millor que res.

-Per cert, abans de que posi aquest últim maó i acabi de rematar la feina, t’haig de confessar que encara tens una oportunitat de sortir d’aquest pou.

-Quina?

-En una de les galeries auxiliars hi ha un forat estret, si t’estrenys bé crec que hi podràs passar.

-On està?

-No t’ho diré pas, sort en tens de la meva bona fe, un altre no te n’hagués dit res.

-Com sé que no menteixes.

M’ha ofès profundament. Començo a posar el maó però ell l’empeny cap a mi en un acte de desesperació. Ara m’ha emprenyat. Deixo el maó a terra i enfilo cap a dalt. Arribo a la furgoneta, obro la porta del co-pilot i trec de la guantera la pistola. Per sort tinc un amic que en té una, des de que li entraren a robar que la té. Alguns diumenges hem anat a practicar al club de tir. No sap que l’he agafada en préstec. No hi fa res, només la treu els diumenges, tinc temps de deixar-la de nou demà. Baixo més calmat però decidit, em veu a través del forat i comença a recular aixecant les mans enlaire.

-Ara deixa’m acabar sinó vols que et foti un tret entre cella i cella.

No diu res. Crec que la situació el supera, està trasbalsat, ja m’agrada. Enllesteixo la feina. Ha quedat força bé, ningú sospitarà que aquí darrera hi ha un pobre desgraciat tancat. No sé quan temps es mantindrà viu, si és una mica espavilat amb el que li he deixat potser aguantarà un mes o dos, tant se val, al final pararà boig. Quan l’última espelma s’apagui haurà de conviure amb la foscor i això no crec que ho suporti. Per suposat l’escletxa de la que li he parlat no té sortida, però al final hi ha un ganivet de cuina, amb ell imagino que podrà intentar sortir, en va és clar, la veritat és que li he deixat per si es vol tallar les venes o el coll, això ho deixo en les seves mans. En el fons sóc magnànim, podria no haver-li facilitat i que s’hagués hagut de donar cops contra la paret. Crida, crida força, però el ressò ha perdut intensitat amb el mur.

Pujo a la furgoneta, dono el contacte i començo a sortir de la fàbrica. Ja és de dia, el sol cau a plom i les ulleres de sol són d’escassa utilitat. Em fa una mica de mal el cap. Noto que els remordiments em pesen. Creia que estava preparat. De fet m’hi havia preparat tots aquests mesos però no. Havia aconseguit alienar-me suficient com per convertir-me en el psicòpata que requeria el treball però...

Paro a la cuneta d’una carretera regional. Vomito. Em tremolen les cames i tinc el pols accelerat. Em costa respirar. M’assec al seient del conductor amb els peus tocant el terra. Torno a vomitar. M’embruto les sabates i m’emprenyo. Dono un glop a l’aigua que tinc a la guantera, està calenta i això encara m’emprenya més. Busco a veure si tinc xiclets, no en trobo. Trec un cigarro i fumo, incapaç de controlar la tremolor. Els putos nervis m’estan matant. Arrenco de nou la furgoneta, baixo els vidres i l’aire fresc m’ajuda a calmar els nervis i apaivagar la sensació de nàusees. Arribo al meu poble i tot segueix igual, per sort el món no s’ha aturat per jutjar-me.

Baixo les persianes del dormitori i m’estiro al llit sense ni tant sols treure’m l’americana. Tinc malsons. Desperto a mitja nit tremolant. Tinc la roba xopa de suor. No puc deixar de tremolar. Surto del meu pis, baixo les escales, m’entrebanco vaires vegades però no arribo a caure. Surto de l’edifici i intento recordar on he aparcat la furgoneta. La localitzo. Arribo i me n’adono que m’he deixat les claus. Torno a pujar fent esforços. Busco les claus però no les trobo. Estic molt marejat i sento el meu cor bategant massa de pressa. Trobo les claus i baixo de nou. Obro la furgoneta i busco a la guantera el tub amb els diazepams, l’obro i me’n prenc dos. No tinc forces per pujar de nou. Després d’uns minuts la meva freqüència cardíaca es normalitza i ja no em costa tant respirar. Dono el contacte i condueixo fins la casa del meu pare. Ja està dormint però el desperto. Li demano el pic, em fa preguntes però jo contesto amb evasives. S’enfada però me’l deixa. Pujo al cotxe.

Condueixo fins la fàbrica de nou. Aparco al mateix lloc, posaria la mà al foc que fins i tot els neumàtics estan a sobre de les petjades que havia deixat pel matí. Baixo amb el pic. Començo a colpejar el mur. Colpejo durant varies hores, no recordo quantes. Aconsegueixo fer un forat, faig el forat més gran, ja és suficientment gran perquè m’hi passi el cos. És tot fosc. Començo a palpar, per sort recordo força bé l’espai. Localitzo les espelmes, trec l’encenedor i encenc una. Hòstia! El desgraciat ha trobat el ganivet i s’ha tallat les venes. El seu cos encara està calent, no deu fer gaire que s’ha tret la vida. Està subjectant alguna cosa. És un dels llibres. La Bíblia. Està subjectant la Bíblia. El malparit ha hagut de triar la Bíblia, suposo que per redimir-se. El miro i m’entren ganes de vomitar de nou. Em fa fàstic. El començo a apallissar. L’odio. El seu cos inert acaba per terra desfigurat. M’atanso a ell i el miro, li obro els ulls. Dues llàgrimes broten dels meu ulls i em corren per les galtes fins a caure sobre el pit del cadàver. Sóc un monstre.

Seco les meves llàgrimes i surto de nou pel forat. Pujo i obro la part de darrera de la furgoneta, baixo de nou les eines, els maons i els sacs per el ciment. Ho fico tot a través del forat que he obert al mur. Entro de nou i començo a preparar-ho tot de nou. Abans de segellar agafo el ganivet brut de sang resseca i el pic i els llenço a l’altre cantó. Agafo els llibres, inclosa la Bíblia, i també els llenço. Agafo totes les espelmes, a excepció de la que tinc encesa, i les llenço. Tiro l’encenedor i el paquet de tabac.

Miro una darrera vegada. Segello. Sóc un monstre i els monstres no poden existir.  Tot és fosc. Un indret fosc per una criatura fosca.

                                  




lunes, 9 de mayo de 2011

La cova


En Jofre va perdre la consciència de sobte...

En Marc havia vist les claus al taulell de suro de la mare i coneixia la contrasenya perquè sovint l’acompanyava a obrir i es quedava estudiant fins l’hora de tancar.

Feia setmanes que l’Hel·lena i ell no trobaven un lloc on està sols i la biblioteca era el lloc perfecte, i l’únic. Havien pres unes llanternes per no cridar l’atenció dels veïns, la llum dels fanals il·luminava la planta d’a dalt a través de les vidrieres, però la foscor es feia més profunda en baixar a la planta d’a baix. Havien trobat un lloc confortable en uns sofàs a l’extrem de la sala. No s’havien fet ni dos petons quan la van sentir per primera vegada. El cruixir del parquet sobre d’ells, lent però ferm. El soroll d’una exhalació intensa, d’un panteix tallat per l’esforç d’una carrera, d’unes urpes ratllant el pis.

Primer havien pensat que es tractava d’algun gat que s’havia col·lat, sovint la seva mare trobava excrements d’ells o se’ls trobava dormint sota les taules d’estudi de la planta baixa, sense haver esbrinat mai com s’ho havien fet per arribar-hi. En Marc estava més interessat en altres afers i va voler restar importància a aquella sinistra presència, però l’Hel·lena estava espantada. En Marc va fer-se el mil homes, va donar-se un cop al pit i va pujar les escales per veure si hi havia, realment, alguna cosa al pis d’a dalt. No va arribar ni a treure el cap. Una urpa monstruosa el va copejar brutalment i el va fer caure escales avall. L’Hel·lena el va agafar i el va dur darrera d’una de les prestatgeries, quan va veure que sagnava a borbollons va empal·lidir de sobte. Ella ja sabia que no havien de ser allà, però en Marc havia insistit tant que no havia sabut negar-s’hi. Va treure’s la camisa que portava sobre el top i la va estripar com havia vist fer a les pel·lícules, va taponar tant bé com va saber la ferida i després va treure el cap per veure si la bèstia havia marxat. La imatge feia esgarrifar: una bèstia de dos metres de llarg, com a mínim, amb potes gruixudes com troncs d’arbre, la pell bruna com el carbó, uns ulls perla com la lluna i uns ullals com dagues. La criatura regalimava saliva mentre continuava avançant, ensumant afanosament, ensumant la sang d’en Marc. Els estava buscant.

L’Hel·lena va deixar a un Marc mig mort recolzat a la prestatgeria i va gatejar cuidadosament cap a l’altre extrem de l’estança. Un cop arribada, va fer caure la prestatgeria. La bèstia va embogir i va córrer cap a allà. Ella va aprofitar la confusió del moment per tornar amb en Marc, qui semblava haver revifat pel terrabastall. Encara se sentia una mica atordit però va aconseguir posar-se en peu amb l’ajuda de la seva estimada Hel·lena. Junts van treure el cap per veure com el monstre devorava els llibres un darrere l’altre. Ella agafà el seu estimat de la mà i li demanà que fos molt silenciós. Junts van intentar fugir però en Marc es va entrebancar amb els cordills de les sabates, caient a terra, entre la prestatgeria i les escales, on la bèstia el va divisar al moment. En Marc va demanar a l’Hel·lena que fugís i ella, veient la desesperació en el seus ulls, el va obeir. Va pujar les escales feta una coca, plorant llàgrimes de tristor, una tristor de qui traeix a qui estima; de qui vol sobreviure per damunt de tot.

En Marc va mirar als ulls al seu botxí i després va tancar els seus mentre resava perquè tot acabés ràpid. Els seus últims pensaments van ser per a l’Hel·lena i els seus dolços llavis, els únics que havia besat. La bèstia va...

En Jofre va tancar el llibre i el deixà a la prestatgeria. Va mirar el llom i va poder llegir el títol: La cova, d’un autor català, Antoni Pujolar i Orpi. Li agradaven els relats de por i fantasia, sobretot si es barrejaven. Era com viure una aventura fantàstica. Al seu barri mai passava res, els llibres eren l’única manera que tenia d’evadir-se una mica de la somnolència que li produïen els estius llargs i avorrits. No tenia gaires amics i els que tenia havien marxat de vacances. Ell no marxava, els seus pares s’havien quedat sense feina i no podien permetre’s despeses extres. Per tant, havia decidit passar aquella tarda d’estiu mirant si trobava un llibre per comprar a la llibreria del barri, l’Abacus Cooperativa, que l’animés una mica, l’àvia li havia dat diners pel seu aniversari.

En Jofre es sacsejà aquells pensaments que l’entristien i decidí tornar a casa. Però, quan va voler pujar les escales que duien a la planta superior per abandonar el recinte, va trobar la reixa metàl·lica baixada i tancada amb clau. Tant de temps portava llegint? Ningú s’havia molestat en mirar si quedava algú? Tot era molt estrany. Va copejar la reixa metàl·lica que el tenia pres, però l’únic que va aconseguir va ser que els artells li sagnessin. Va cridar però ningú va respondre. Resignat, després de passar-se hores cridant, va arraulir-se en un cantó i va intentar dormir fins el dia següent, fins que obrissin de nou.

Era de matinada quan un soroll aterridor el va desvetllar. Un so familiar va prosseguir el soroll. Un cruixir del parquet sobre d’ell, lent però ferm. El soroll d’una exhalació intensa, d’un panteix tallat per l’esforç d’una carrera, d’unes urpes ratllant el pis. Era ell, era el monstre de La cova, venia a per ell. Va amagar-se tant bé com va saber. Va sentir com la bèstia intentava destruir la reixa metàl·lica, un cop, dos cops, tres cops. Ja era dins. Ensumava, com en el llibre, buscava alguna cosa, a algú, a ell. Era possible? O ho estava somiant? Es va pessigar i va fer un xisclet, la bèstia va aixecar el cap i el va veure. En Jofre va córrer per la seva vida però  no hi havia sortida. La bèstia se li tirà al damunt...

-          Jofre, fill! Què hi fas aquí tot arraulit com un cuc?! Porto buscant-te un quart d’hora! Va, anem cap a casa, que el pare avui té una entrevista de treball i no ha de fer tard! A veure si tenim sort aquesta vegada! – li digué la mare.
-          De què és la feina, mare? – preguntà en Jofre, encara una mica trasbalsat.
-          Per fer de vigilant de nit a la biblioteca municipal.
-          De vigilant? A la biblioteca?
-          Sí, es veu que se’ls hi colen gats i jovent!
-          Gats i jovent?
-          Deixa-ho estar, ets molt jove encara, ja ho entendràs!  
-          Puc comparar un llibre amb els diners de l’àvia?
-          Però espavila.

Aquella tarda, en Jofre va comprar La cova d’Antoni Pujolar i Orpi, i quan el va haver acabat de llegir, el va abandonar, com es fa amb tots els llibres un cop són llegits, perquè tothom sap que els llibres realment bons, siguin novel·les o no, no són de lectura sinó de consulta!         

jueves, 24 de marzo de 2011

Iustraciones



Buenas, os presento tres de las ilustraciones que hizo el dibujante del blog en relación a otra novela. De momento no tiene tiempo de hacer más ilustraciones pero ya llegarán...

A todos y para todos/A tots i per a tots

Deciros que si nos queréis enviar vuestros relatos nosotros los colgaremos, pondremos vuestros nombres o pseudónimos, no hay una temática concreta siempre y cuando no resulte ofensiva ni vaya en contra de los derechos fundamentales. Por otra parte, quien quiera enviar ilustraciones (relacionadas con relatos nuestros, de otros que se publiquen o, simplemente, ilustraciones) también las colgaremos. Normalmente escribiremos en castellano pero habrá relatos en catalán y aceptamos relatos en catalán. Si alguien quiere hacer su aporte en euskera o gallego únicamente pediríamos la traducción al castellano (o catalán si sabéis y queréis) ¡Os esperamos!

martes, 22 de marzo de 2011

Tras la sonata


Tocaba el piano cuando ÉL llegó.

¿Has pensado en lo que te sugerí?

Las notas se sucedían en harmonía con el lugar. Le había oído, ÉL lo sabía. La música duró un tiempo, podrían haber sido segundos o años, el tiempo era algo que allí no se molestaban en intentar medir.

¿Vas a responderme?

La música cesó. El tono era impertinente, sobretodo viniendo de ÉL. Bajó la tapa que protegía el piano con sumo cuidado, acompañando el descenso como quien acompaña una pluma al caer.

¿Por qué me sacrifiqué entonces?

No había respuesta. Pocas veces alguien hallaba respuestas, incluso ÉL parecía tener problemas.

¿Me sacrifiqué porque era parte de tu plan?

Se levantó. Pero no se volvió.

Entonces ya está. ¿No vas a hacer nada? ¿Crees que alguien te ama aún?

Apartó la banqueta y comenzó a alejarse.

Podrías irte de verdad, al menos así nadie podría echarte la culpa de lo que pasase en adelante.

Se alejó hasta llegar al horizonte del lugar. Entonces se volvió pero allí no había rostro, o si lo era no se parecía a ningún rostro que ÉL hubiera visto antes.

Te apartaste y cometiste un error. ¿Demasiado humano tal vez? El orgullo también es muy humano, ¿sabes?.

El rostro se contrajo pero no era una mueca, era lo más cerca que alguien ha estado de personificar el fracaso.

Ahora te lamentas. Yo me lamento por mis yagas. Por mis mentiras.

El fracaso se ensombreció y dio paso a la tristeza.

¿Podrías cambiar las cosas? ¿Podrías hacerles pacíficos? ¿Podrías hacerles humanos?

La tristeza precedió a la suspicacia y ÉL pudo verlo y regocijarse porque la esencia de aquel ser por encima de todo clamaba ser amado y respetado… pero sin ser temido.

“Si amas sin despertar amor, esto es, si tu amor, en cuanto amor, no produce amor recíproco, si mediante una exteriorización vital como amante no te conviertes en amado, tu amor es impotente, una desgracia.” Lo dijo uno de ellos, lo recuerdas.

La ira apareció y se marchitó al instante, pues da igual cuan magna esencia emane de un ser, las emociones son por encima de todo las que gobiernan y de entre todas ellas el amor es la más anárquica… o la necesidad de amor.

La felicidad sólo es una ilusión para ellos. Una quimera. Tú sabes que podrías hacer que fuera real, que fuese el estado natural de las cosas. Hazlo y sabrás lo que es el amor incondicional, el amor a pesar de todo. Nunca te amaran así mientras el sufrimiento ocupe un lugar tan grande en sus corazones.

Lo miró. Hasta el momento sólo le veía, ahora le miró. Con la sombra de unos ojos amenazadores. Una mirada acusadora. Una mirada amenazadora

Conozco las reglas del equilibrio, por eso te pido que equilibres las cosas. Yo te amo de modo incondicional, ámalos así y siéntete dicho por una vez y por siempre, en la eternidad del amor.

Se volvió y ÉL lo vio alejarse. Los ojos de ÉL se bañaron de lágrimas porque sintió que sus hermanos jamás conocerían la verdadera razón de existir. La verdadera razón de amar.  


LA BAHÍA


El diablo vive en mí y me gobierna. Eso es lo que muchos dirán de mí el día que desaparezca. Pero… ¿y si el diablo es el único que de verdad quiere la felicidad de los humanos? Se le ha llamado diablo pero podría llamársele “Faro de la humanidad”. Es un demócrata, es el único que no cuestiona las decisiones, el único que no interfiere, el único que no tiene un ejército de fanáticos detrás impartiendo moral de modo dogmático y arbitrario. El diablo es lo que el hombre ha hecho de él. Pero… ¿por qué sigo llamándole diablo? Supongo que me hago eco del populacho.

Cuando me escogió supe que ya no sería libre nunca más. Por supuesto soy libre de dejar mi actual tarea y otro seguramente ocupe mi lugar pero… lo cierto es que, aunque es una tarea ardua que me dificulta dar rienda suelta a los resquicios de mi naturaleza humana, siento que estoy concediendo a la humanidad la única posibilidad de ser libre.

Me llamo Shun, podría llamarme Marc o Anthony, no importa demasiado. A diferencia de lo que los mortales creen, el lugar en el que él habita está fuera de la Tierra, en un planeta muy alejado, desde ahí se encarga de que todo salga según el caos, es decir, que el destino no influya en nada de lo que ocurra. El problema viene porque en el otro extremo de la galaxia alguien, a los que los humanos llaman de mil maneras, se encarga de tejer los hilos de dicho destino. Un asunto peliagudo.

Cuando los humanos mueren, su alma (o la esencia como la solemos llamar en La Bahía) suele acudir a una especie de tribunal, pero no se dicta una sentencia: cielo o infierno; no, es más bien como un tema de custodia, la esencia del mortal decide donde quiere vivir el resto de su vida. En contra de lo que muchos puedan pensar, la decisión no es fácil, para empezar lo que se sabe del llamado “cielo e infierno” no tiene auténtico valor, la decisión se basa en la emotividad y las sensaciones, y ahí La Bahía tiene mucho que decir, puesto que la sensación que transmite es la de libertad, por contra de lo que transmite el supuesto “cielo”, una idea vaga de obediencia y rectitud. Pero la esencia comprende una porción de humanidad inherente y ésta suele asociar la obediencia y la rectitud con aquello que le es propia. Así que la equidad en el conjunto de decisiones es soberana.

¿Cuál es mi tarea? Muy sencilla: debo encargarme de que cuando los humanos mueran se decanten por La Bahía. Pero eso tan sencillo se convierte en algo estresante cuando debo llevarlo a cabo. Debo intentar que el mayor número de humanos viva intensamente, que sus decisiones sean emotivas y viscerales. Que sientan. Algo muy difícil con tanta razón.

Alicia es quizás la razón de que todo tenga sentido. Alicia fue mi amiga primero. Mi amante después. Y finalmente lágrimas en mis ojos y pesar en mi corazón. Alicia me dejó y yo la seguí creyendo que algún día la encontraría. Y la encontré, su esencia permanecía en La Bahía. Allí le conocí. Gracias a él mi esencia se enlazó con la de Alicia para toda la eternidad. Si eso es algo diabólico, me alegro de ser diabólico. Podría dejar de hacer lo que hago, y permanecer por los siglos de los siglos junto a mi querida Alicia, pero entonces perdería la oportunidad de brindar a otros la ocasión de ser felices por toda la eternidad. Él me escogió por un motivo: soy realmente bueno haciendo lo que me encomendó y por ello, porque soy tan endiabladamente bueno, debo seguir haciéndolo.

Quizás algún día lo deje, pero ese día habré encontrado a un yo mejor que yo. Ese día el diablo llorará de alegría porque sus ruegos se habrán hecho realidad. Porque yo dejaré de ser yo parar ser quien él siempre quiso que fuera: él.       

FELICITAS


Cuando subí a la unidad LUB no sabía exactamente porqué lo hacía, simplemente lo hacía. El programa Love in galaxy contaba con una reputación intachable y con una vida de cerca de diez años de éxito, pero las dudas es algo inherente a la condición humana. Todo comenzó hace más de mil años, cuando un científico llamado Jack Fullbrigth declaró en una revista de divulgación científica que los procesos fisioquímicos que las personas experimentaban cuando estaban enamoradas constituían la base de la verdadera felicidad y que si fuera posible hacerlos permanentes eso supondría una revolución a todos los niveles, puesto que el estado de felicitas aumentaba el rendimiento de las personas, repercusión que revertía en todas las facetas de su vida. Esto sólo fue el comienzo, una década después, un filósofo llamado Gael Madrach teorizó sobre la quimera que suponía la idea de la media-naranja, de la pareja ideal, del alma gemela, puesto que quizás la pareja ideal de una persona concreta se encontrase en la otra punta del mundo, hablara otra lengua concreta y tuviera otras costumbres. Él decía que la elección de la pareja estaba sujeta a los límites de nuestra vida diaria y que escogíamos en base a esos límites.

Esto tendría poco sentido si no fuera por la colonización que la tierra sufrió a manos de los Kork, una raza del extremo de la Via Láctea. Llegaron en sus capsulas y no tardaron en convencer a los distintos gobiernos de que unirse a su imperio galáctico era el único modo de sobrevivir a la inminente llegada de los agujeros negros, profetizada hacía siglos atrás. Con el tiempo la Tierra fue doblegándose a las exigencias de los Kork y con el tiempo los gobiernos dejaron de existir para formar un único organismo. Los Kork creían que los humanos tenían un potencial altamente desaprovechado, dotaron a la población de una única lengua común e hicieron que interactuaran entre ellos y las otras razas del imperio. Siglos después se retomaron las investigaciones sobre la felicitas, en la que los Kork estaban muy interesados. No tardaron en ver que Fullbrigth no iba desencaminado en sus conclusiones. Así nació el proyecto Felicita, que investigaba sobre la posibilidad de hacer permanente el estado de enamoramiento que generaba el estado álgido de felicidad. Los resultados no fueron esclarecedores precisamente, pero sí constataron que los sujetos que se apareaban con parejas de características similares aumentaban su rendimiento de una manera exponencial. Y así nació el proyecto Love in galaxy, encargado de emparejar a sujetos altamente parejos entre ellos, con la intención de mejorar su calidad de vida y, por tanto, resultar menos conflictivos, más productivos y, en definitiva, más cercanos al ideal de felicidad que buscaban en un principio.

Y así llegué aquí, buscando mi pareja ideal, eliminando el protocolo de cortejo y la frustración de una relación llena de insatisfacción, de dudas y frustraciones. Hay muchos que no se han inscrito en el proyecto, una minoría conocida como los infelices, personas que creen que las parejas se forjan en todo eso que he enumerado, personas que afirman que asignar a alguien una pareja en relación a una base de datos es sistematizar un conjunto de emociones y sensaciones que nos hacen humanos. Quizás tengan razón pero lo cierto es que me he cansado de buscar, si para encontrar una pareja estable tengo que encomendarme a un ordenador pues que así sea. 

La pareja que han escogido para mí es de un planeta llamado Sedah, su nombre es Eldah, tiene 23 años, es una especie de mediadora intercultural, en Sedah hay clanes que interactúan pero que tiene rasgos muy diferentes, como lo que aquí fueran las razas antaño, y la tensión es muy fuerte, a veces hay conflictos y Eldah es una de las personas que pone paz, sólo que lo hace a un nivel institucional, es decir, entre los líderes. Sería una especie de Presidenta de la antigua ONU aquí en la Tierra. En Sedah los habitantes son muy parecidos a los humanos, salvo por la ausencia de orejas y nariz, su piel es algo más aceitunada y son esbeltos, ya que tienen un cultura del ejercicio establecida casi como una religión, espero que no sea un problema, últimamente he engordado un poco. La razón de que sea yo y no ella quien viaje a Sedah es sencillamente que no puse objeciones al desplazamiento, ella sí, por los visto los sedahyeses son muy suyos y les cuesta salir de su planeta.

Me acomodo en el habitáculo, es pequeño pero bastante confortable. Saco el holograma que la oficina provincial del proyecto me facilitó. Estoy nervioso, pero son los mejores nervios del mundo, me encanta cómo me siento, sería genial que Fullbrigth tuviera razón y pudiera quedarme así para siempre. Estoy enamorado… por última vez. La cápsula despega, veo empequeñecerse mi planeta natal mientras dos lágrimas de felicidad me recorren las mejillas. Comienzo a notar la sedación profunda y el suero vitamínico recorriendo mis venas. Entro en lo que llaman “el sueño del viaje”.
CATORCE MESES DESPUÉS   

Sedah es un lugar fantástico. Eldah es la pareja ideal. Soy más o menos feliz. Pero… siento que necesito más. Aún hay recovecos dentro de mí que necesito llenar. No es el planeta, ni que eche de menos a la familia (tan sólo conservo un hermano y hace años que no nos hablamos, era un capullo, supongo que aún debe serlo). No, supongo que los infelices tienen razón, el amor no se puede racionalizar, ya lo dijo hace miles de años Platón: “el amor no se puede describir con palabras porque entonces deja de ser amor”. Supongo que, que dure poco o de manera intermitente, es lo que lo hace tan especial, supongo que el amor precisa del desamor tanto como la felicidad de la tristeza. Se requiere un equilibrio entre lo bueno y lo malo para apreciar ambos en su justa medida. Lo peor es que no hay vuelta atrás, ahora ya está hecho, está firmado. Y tampoco sé muy bien de qué me tengo que quejar, tengo una pareja excepcional, un trabajo que no está mal, un hogar cálido, pero… no tengo lo malo de la vida que hace que me sienta vivo, que me haga valorar lo bueno. Tengo la melancolía y la nostalgia, pero no sirve para quejarme de mi vida, sólo para lamentarme por ella.

Mi vida es tan feliz que he olvidado qué es la felicidad, aquí parece el estado natural de las cosas. He intentado hablar con Eldah de ello, no comprende, se limita a escuchar, a darme una buena razón para no pensar en ello y después, como si fuese algo que siempre tuviese que funcionar, a hacerme el amor. ¿Se puede hacer el amor si el amor ha perdido su sentido? Es una buena persona y no quiero hacerle daño, así que mi única salida es la última, como suele pasar con estas cosas.

Moriré sabiendo que amé y que aprendí lo que es el amor y su sentido, a pesar de hacerlo demasiado tarde.