Les parets eren d’un gris
pàl·lid, estaven brutes pel pas del temps i pels gats que hi baixaven i es
pixaven, probablement també devia estar infestat de rates. Els fluorescents
feia anys que no funcionaven. La primera vegada que havia baixat la sang se
m’havia glaçat. Era un lloc tenebrós, a cada passa una nova visió m’atemoria,
totes les pors irracionals de la infantesa es feien realitat de nou: homes
llop, pallassos assassins, ninots amb ganivets, homes amb la cara cremada, i
molts altres que de petit em treien la son. Era el lloc ideal per la meva
venjança.
Em vaig posar els guants de
pell, em vaig fer bé el nus de la corbata color vi, triada especialment per a
l’ocasió, vaig calar-me bé l’americana, vaig enllustrar-me les sabates i vaig
netejar amb un mocador d’un blanc immaculat els vidres de les meves ulleres. Em
vaig mirar al mirall del retrovisor per pentinar-me una última vegada abans de
la festa, em vaig perfumar amb la fragància que ella m’havia regalat pel nostre
desè aniversari. Quan vaig baixar de la furgoneta em vaig adonar que duia els
cordills fluixos, no volia que se’m descordessin, així que els vaig deslligar i
els vaig tornar a lligar amb molta cura.
Quan vaig obrir les portes
per treure l’home de la furgoneta, la ferum se’m filtrà pels narius. El pobre
desgraciat s’ho havia fet a sobre. L’home no em coneixia, però després
d’aquella nit ja mai m’oblidaria. Es va resistir però després d’uns minuts
d’una violència extrema que no cal detallar, es va avenir a col·laborar. Varem
baixar els tres pisos que duien al soterrani. Les galeries eren un laberint per
a aquell que no les conegués, per sort ja feia varies setmanes que hi havia
baixat per memoritzar tots els racons, els vaig recórrer fins a fer-me un mapa
mental de l’indret. No obstant, per a l’ocasió, havia decidit marcar el camí
amb una sèrie d’espelmes.
L’home somicava i
balbotejava súpliques desesperades a través de l’esparadrap mentre em mirava
amb ulls espantats i tendres. De res li servirien. A mi no em serviren. Era
patètic, gairebé em donaven ganes de fotre-li un tret allà mateix. No obstant,
em vaig contenir, estàvem tres pisos per sota terra i per la zona no solia
haver-hi ningú, però mai se sabia del cert i no hi havia necessitat d’arriscar.
L’estança que havia preparat
al meu hoste era d’una austeritat gairebé malaltissa, tot i així, tenia un
matalàs, una gerra d’aigua i un got, amb una esquerda a la paret a través de la
qual hi havia fet passar un tub que subministrava aigua potable, també hi havia
un orinal, amb una mica de paper de vàter, i uns quants llibres seleccionats
per a la ocasió: Contes d’Edgar Allan Poe, la Bíblia, El Comte
de Montecristo d’Alexandre Dumas i La Divina Comedia de
Dante. Quan vaig treure-li l’esparadrap va començar a cridar com un energumen.
Li vaig donar un cop de puny i el vaig obligar a prendre un somnífer lleu. Cinc
minuts després l’home estava dormint plàcidament al matalàs.
Mentre el meu nou amic
descansava, d’una situació que espero l’hagués traumatitzat, vaig anar a
recollir totes les espelmes i les vaig portar a la suite del meu hoste.
Un cop les hi vaig deixar totes, vaig pujar a la superfície de nou per fumar un
cigarro. Quan vaig sortir perquè em donés l’aire vaig mirar el cel. La nit era
preciosa, la lluna era plena i s’havia aixecat una brisa fresca que em va
ajudar a mantenir-me seré, es podria dir que era una nit propícia pel que em
disposava a fer. Vaig apagar la cigarreta i la vaig llençar a una paperera
propera. Abans de baixar, vaig agafar de la guantera una mica de menjar, l’home
devia tenir gana, feia hores que l’havia emmordassat i l’havia ficat a la
furgoneta. Tot plegat havia estat ridícul, havia abordat a l’home en una
cantonada prop de l’oficina on treballava, per sort no passava ningú per aquell
barri a aquella hora. Després de tancar-lo a la furgoneta em vaig dirigir a
casa de la meva ex-dona, havia quedat amb ella que portaria els nens a sopar
una hamburguesa i que els duria al cinema. El sopar no em va fer gaire el pes,
ho feia pels nanos, a ells el menjar industrial els encanta i a mi m’encanta la
seva companyia. La pel·lícula havia estat bé, era una comèdia. Vaig estar de
sort, el meu hoste no es va moure excessivament i els meus fills no van notar
la seva presència a la part del darrera, suposo que el parell de diazepams que
li havia subministrat ajudaven. Em van preguntar per què duia els seients
plegats però jo els hi digué que havia deixat la furgoneta a un amic per un
trasllat i que me l’havia tornat així, i que encara no l’havia pogut posar bé
de nou. No van fer més preguntes, són un fills magnífics. Quan els vaig deixar
a casa de la seva mare vaig intentar parlar amb ella. Em sembla que ha conegut
a algú, no m’ho vol dir. La idea de que un desgraciat es fiqui al llit amb ella
em posa malalt, i encara em posa més malalt que un desconegut es passi més
hores que jo amb els meus fills.
Haig de tornar amb el meu
convidat, li haig d’explicar com funciona tot a la seva nova residència. Baixo
despresa, estic eufòric. Quan arribo comprovo que l’home s’està intentant incorporar.
Té una fortalesa digne d’admiració. És un home de cinquanta anys però sembla
que gaudeix d’una bona salut, té el cabell blanc però no es veu envellit, el
seu aspecte pulcre irradia solemnitat, els seus ulls són foscos i la seva
mirada profunda, encara està tocat pel somnífer. No hi fa res. Li dono una mica
d’aigua. Després d’uns minuts sembla que torna a ser ell mateix. Com a
prevenció, li he lligat les mans i els peus. L’aviso que no cridi quan li
tregui l’esparadrap. Li terc i no crida, sembla que comença a entrar en raó,
encara deu pensar que amb paraules se’n sortirà, pobre imbècil.
-Què vols?! Qui ets?!
-Bé, uns quants apunts sobre
el lloc on ens trobem. Estem a una nau industrial abandonada, tres pisos per
sota de la superfície, en un dels racons més amagats. Aquí venen les rates i
poca cosa més, per tant, estaràs molt tranquil.
-Què vol dir que “estaré”?!
Intenta cridar però no pot,
encara li duren els efectes farmacològics.
-He tingut la delicadesa de
portar-te les espelmes i apagar-les, he deixat aquesta encesa, en tens trenta i
al capçal del matalàs tens una capsa de deu encara per estrenar, si les
gestiones bé et duraran força, fins i tot crec que si t’afanyes podràs acabar
tots els llibres que t’he deixat. Tens aigua i una mica de menjar, suposo que
podràs enginyar-te-les per caçar alguna rata, sinó pots alimentar-te de la teva
femta. Ves per on la imatge respira una certa ironia de justícia poètica.
-Però, qui ets? Per què fas
tot això? Què t’he fet? Si ni tant sols et conec! Deixa’m anar, hòstia!
L’haig de colpejar un altre
cop. Ja li he dit que no cridés però està entestat a fer-ho.
-Ara torno. M’he deixat unes
coses que necessito a la furgoneta.
Li dono un altre cop al cap
i el deixo marejat. Pujo ràpidament i descarrego el material que necessito. El
meu pare ja està jubilat però encara conserva alguns sacs de guix per fer
morter i les eines de quan feia de paleta. He hagut de comprar els maons però
amb el contacte del pare m’han sortit bé de preu. El pare m’ha preguntat que
per què volia tot això, li he dit que un amic volia fer reformes però que anava
curt de pasta. S’ha emprenyat i m’ha dit que era burro per ajudar a un amic a
canvi de res i que a sobre li havia de deixar diners. Se li ha passat de
seguida.
Quan baixo amb les eines i
el primer sac el meu convidat encara està estès, però quan torno la segona
vegada s’arrossega com un cuc cap a una de les galeries auxiliars. El deixo,
encara haig de baixar els maons i un
altre sac. Espero tenir-ne prou. Acabo de baixar-ho tot i començo a
preparar-ho. Sóc novell i poc destre com a paleta, el pare m’intentava ensenyar
sovint, de jovenet, però va ser una pèrdua de temps pels dos. Agafo els maons i
començo a posar-los un al costat de l’altre, preparo el ciment i començo a aixecar
el mur. Trigo al voltant de set hores en deixar el mur com vull, ha quedat
força bé. He segellat perfectament la secció. Ara només falta col·locar l’últim
maó, donar una capa de ciment perquè no es notin els maons, allisar i pintar de
gris, després caldrà embrutar una mica la paret però el temps farà la resta.
Estic orgullós del resultat. Sento unes passes que s’apropen, deu ser el nou
inquilí, se m’havia oblidat dir-li que per aquella galeria no hi havia sortida,
imagino que s’haurà endinsat ben lluny i que haurà inspeccionat com ha pogut
els passadissos auxiliars, però el lloc és un cul de sac, ho he comprovat
trenta vegades. No hi ha sortida, l’única que hi havia l’acabo de segellar, la
seva única esperança era intentar impedir-me que fes el que he fet, la veritat
és que ha estat més fàcil del que em pensava, agraeixo la seva consideració per
deixar-me treballar amb la tranquil·litat que requeria. Haig de reconèixer la
seva tenacitat, set hores d’intensa però infructífera recerca.
-Què has fet?! Treu-me
d’aquí, si us plau! Tinc dona i dues filles, per favor no m’ho facis això!
L’ignoro, de moment no tinc
res a dir, li he donat totes les instruccions perquè la seva vida aquí a baix
sigui suportable durant un temps, trobo que donades les circumstàncies he estat
tremendament generós.
-Tinc molts diners, segur
que podem arribar a un acord!
Està desesperat. Vol jugar,
doncs jugarem.
-Molt bé. Quants diners
estaries disposat a donar-me perquè et treies d’aquí?
-Els que fessin falta. Si us
plau, treu-me d’aquí, t’ho prego, et donaré tots els diners que vulguis.
-D’acord, tinc entès que ets
un home de negocis, un tauró empresarial. Fes càlculs. A quant equivaldria el
sou de vint-i-set anys d’un càrrec mitjà d’una de les teves empreses?
-A què ve això? Diga’m una
quantitat i te la donaré! Si us plau, treu-me d’aquí, vull veure la meva dona i
les meves filles!
-No t’ho tornaré a repetir,
a quina quantitat equivaldria el sou de vint-i-set anys d’un càrrec mitjà d’una
de les teves empreses?
L’home està fent càlculs,
sento la seva respiració accelerada mentre enumera les xifres en veu baixa.
-Uns 530000 euros
aproximadament. Si aquesta és la xifra ho puc arreglar, tinc molts recursos.
Ric. Haig de riure. Serà
fill de puta.
-Treu-me d’aquí, t’ho prego
pel que més vulguis. La meva família estarà amoïnada.
-No pateixis per la teva
família. La teva dona ha rebut una carta signada per tu en la qual li expliques
que has fotut el camp amb la teva amant. Tranquil, la teva dona ja feia temps
que sospitava que tenies una aventura, continuava amb tu perquè ella també
t’era infidel i perquè amb tu tenia la vida de luxe que sempre havia volgut. I
les teves filles estaran bé, estan amb la seva mare.
-Fill de puta!
-Moderem el to. Et recordo
que jo estic a aquest cantó del mur i tu a l’altre.
-Perdona. Si us plau,
treu-me d’aquí. Et donaré un milió d’euros.
-Home, no et diré que un
milió d’euros no és una bona oferta. Però... encara no sé si és una quantitat
que s’ajusti.
-Dos milions...? Tres? Et
donaré deu milions, em vendré una de les meves empreses si fa falta!
-Deu milions, coi si que vas
fort, però no hi havia crisi?
-Tinc molts contactes!
Treu-me d’aquí per favor!
El seu alè pútrid m’arriba
pel buit del mur, està enganxat al mur. Deu milions diu el mal parit. Ja li
diré jo on es pot ficar els seus deu milions.
-No, no ho veig clar encara.
Et donaré més informació, així podràs donar-me la xifra que consideris que fa
més justícia. Als deu milions que m’acabes d’oferir, hi hauries de sumar una xifra
que compensi la sensació de fracàs absolut per veure com el teu futur
professional t’ha estat pres sense tenir la oportunitat ni tant sols de lluitar
per ell; després hauries d’afegit la indemnització per haver provocat que la
meva dona es separés de mi, deixant-me sense casa i quedant-se amb els meus dos
fills. I encara hauries de sumar una quantitat que pal·liés la impotència
perquè un desconegut se la tiri i li faci de pare als meus fills. Calcula, tens
un minut.
De nou el pols accelerat i
la veu baixa que calcula. Ho està fent. Ho està calculant. El molt cretí pensa
realment que existeix una xifra.
-Crec que podríem arribar a
un acord. Si et dono cent milions d’euros crec que ho podries superar.
-Tu no tens cent milions
d’euros.
-Ara mateix no però dóna’m
un mes i em vendré totes les meves accions.
-Agrairia sincerament que no
insultessis la meva intel·ligència. He muntat tot aquest vodevil per tu. Crec
que és d’una precisió i d’un bon gust de certa entitat. No ho espatllis
ara intentant-me ensabonar amb
situacions sense sentit. M’imagines deixant-te sortir i esperant a que et
venguis la merda d’accions per després pagar-me. Com pensaves fer-ho, amb un
xec o per transferència bancària? No tens res per oferir-me, ho tenies tot per
ser una bona persona, per ser estimat, però vas optar per acumular diners i més
diners, i de què et serveixen ara els diners, eh? Digues, de què et serveixen
ara els teus cent milions d’euros? Molta gent humil, bona gent que vivien
feliçment una vida modesta estan ara a un pas de la inanició, els seus fills es
moren de gana, els tallen la llum, els tallen l’aigua, els foten fora de casa
seva i encara els fan pagar el que els resta d’hipoteca. I tu què fas?
aprofites la situació per enriquir-te.
-Però... havíem de retallar
les plantilles? L’empresa...
-No tinguis els collons de
parlar-me de l’empresa, no parlis de plantilles, no parlis de beneficis. No
t’atreveixis ni per un moment a parlar així o et ben juro que no tornaràs a
veure la llum del sol.
Jo ja sé que no tornarà a
veure la llum del sol però no el vull privar de descobrir-ho per ell mateix.
-Ara diga’m el número secret
de la teva targeta. I més val que sigui el correcte, sinó me les pagaràs.
Me’l dona. Estic temptat a
buidar els seu comptes i viure com un rei la resta de la meva vida, però no ho
faré. Buidaré els compte, això sí, me’n quedaré una part important, no sóc cap
sant i mostra d’això és el que estic fent. No, la resta dels calers els
ingressaré anònimament entre els treballadors als que va fer fora aquest fill
de puta, així com a mínim es farà una mica de justícia, com vaig sentir dir una
vegada, una mica de justícia és millor que res.
-Per cert, abans de que posi
aquest últim maó i acabi de rematar la feina, t’haig de confessar que encara tens
una oportunitat de sortir d’aquest pou.
-Quina?
-En una de les galeries auxiliars
hi ha un forat estret, si t’estrenys bé crec que hi podràs passar.
-On està?
-No t’ho diré pas, sort en
tens de la meva bona fe, un altre no te n’hagués dit res.
-Com sé que no menteixes.
M’ha ofès profundament.
Començo a posar el maó però ell l’empeny cap a mi en un acte de desesperació.
Ara m’ha emprenyat. Deixo el maó a terra i enfilo cap a dalt. Arribo a la
furgoneta, obro la porta del co-pilot i trec de la guantera la pistola. Per
sort tinc un amic que en té una, des de que li entraren a robar que la té.
Alguns diumenges hem anat a practicar al club de tir. No sap que l’he agafada
en préstec. No hi fa res, només la treu els diumenges, tinc temps de deixar-la
de nou demà. Baixo més calmat però decidit, em veu a través del forat i comença
a recular aixecant les mans enlaire.
-Ara deixa’m acabar sinó
vols que et foti un tret entre cella i cella.
No diu res. Crec que la
situació el supera, està trasbalsat, ja m’agrada. Enllesteixo la feina. Ha
quedat força bé, ningú sospitarà que aquí darrera hi ha un pobre desgraciat
tancat. No sé quan temps es mantindrà viu, si és una mica espavilat amb el que
li he deixat potser aguantarà un mes o dos, tant se val, al final pararà boig.
Quan l’última espelma s’apagui haurà de conviure amb la foscor i això no crec
que ho suporti. Per suposat l’escletxa de la que li he parlat no té sortida,
però al final hi ha un ganivet de cuina, amb ell imagino que podrà intentar
sortir, en va és clar, la veritat és que li he deixat per si es vol tallar les
venes o el coll, això ho deixo en les seves mans. En el fons sóc magnànim,
podria no haver-li facilitat i que s’hagués hagut de donar cops contra la
paret. Crida, crida força, però el ressò ha perdut intensitat amb el mur.
Pujo a la furgoneta, dono el
contacte i començo a sortir de la fàbrica. Ja és de dia, el sol cau a plom i
les ulleres de sol són d’escassa utilitat. Em fa una mica de mal el cap. Noto
que els remordiments em
pesen. Creia que estava preparat. De fet m’hi havia preparat
tots aquests mesos però no. Havia aconseguit alienar-me suficient com per
convertir-me en el psicòpata que requeria el treball però...
Paro a la cuneta d’una
carretera regional. Vomito. Em tremolen les cames i tinc el pols accelerat. Em
costa respirar. M’assec al seient del conductor amb els peus tocant el terra.
Torno a vomitar. M’embruto les sabates i m’emprenyo. Dono un glop a l’aigua que
tinc a la guantera, està calenta i això encara m’emprenya més. Busco a veure si
tinc xiclets, no en trobo. Trec un cigarro i fumo, incapaç de controlar la
tremolor. Els putos nervis m’estan matant. Arrenco de nou la furgoneta, baixo
els vidres i l’aire fresc m’ajuda a calmar els nervis i apaivagar la sensació
de nàusees. Arribo al meu poble i tot segueix igual, per sort el món no s’ha
aturat per jutjar-me.
Baixo les persianes del
dormitori i m’estiro al llit sense ni tant sols treure’m l’americana. Tinc
malsons. Desperto a mitja nit tremolant. Tinc la roba xopa de suor. No puc deixar
de tremolar. Surto del meu pis, baixo les escales, m’entrebanco vaires vegades
però no arribo a caure. Surto de l’edifici i intento recordar on he aparcat la
furgoneta. La localitzo. Arribo i me n’adono que m’he deixat les claus. Torno a
pujar fent esforços. Busco les claus però no les trobo. Estic molt marejat i
sento el meu cor bategant massa de pressa. Trobo les claus i baixo de nou. Obro
la furgoneta i busco a la guantera el tub amb els diazepams, l’obro i me’n
prenc dos. No tinc forces per pujar de nou. Després d’uns minuts la meva
freqüència cardíaca es normalitza i ja no em costa tant respirar. Dono el
contacte i condueixo fins la casa del meu pare. Ja està dormint però el
desperto. Li demano el pic, em fa preguntes però jo contesto amb evasives.
S’enfada però me’l deixa. Pujo al cotxe.
Condueixo fins la fàbrica de
nou. Aparco al mateix lloc, posaria la mà al foc que fins i tot els neumàtics
estan a sobre de les petjades que havia deixat pel matí. Baixo amb el pic.
Començo a colpejar el mur. Colpejo durant varies hores, no recordo quantes.
Aconsegueixo fer un forat, faig el forat més gran, ja és suficientment gran
perquè m’hi passi el cos. És tot fosc. Començo a palpar, per sort recordo força
bé l’espai. Localitzo les espelmes, trec l’encenedor i encenc una. Hòstia! El
desgraciat ha trobat el ganivet i s’ha tallat les venes. El seu cos encara està
calent, no deu fer gaire que s’ha tret la vida. Està subjectant alguna cosa. És
un dels llibres. La Bíblia. Està
subjectant la Bíblia. El
malparit ha hagut de triar la Bíblia,
suposo que per redimir-se. El miro i m’entren ganes de vomitar de nou. Em fa
fàstic. El començo a apallissar. L’odio. El seu cos inert acaba per terra
desfigurat. M’atanso a ell i el miro, li obro els ulls. Dues llàgrimes broten
dels meu ulls i em corren per les galtes fins a caure sobre el pit del cadàver.
Sóc un monstre.
Seco les meves llàgrimes i
surto de nou pel forat. Pujo i obro la part de darrera de la furgoneta, baixo
de nou les eines, els maons i els sacs per el ciment. Ho fico tot a través del
forat que he obert al mur. Entro de nou i començo a preparar-ho tot de nou.
Abans de segellar agafo el ganivet brut de sang resseca i el pic i els llenço a
l’altre cantó. Agafo els llibres, inclosa la Bíblia, i també els llenço. Agafo totes
les espelmes, a excepció de la que tinc encesa, i les llenço. Tiro l’encenedor
i el paquet de tabac.
Miro una darrera vegada.
Segello. Sóc un monstre i els monstres no poden existir. Tot és fosc. Un indret fosc per una criatura
fosca.
