La cova

En Jofre va perdre la consciència de sobte...

En Marc havia vist les claus al taulell de suro de la mare i coneixia la contrasenya perquè sovint l’acompanyava a obrir i es quedava estudiant fins l’hora de tancar.

Feia setmanes que l’Hel·lena i ell no trobaven un lloc on està sols i la biblioteca era el lloc perfecte, i l’únic. Havien pres unes llanternes per no cridar l’atenció dels veïns, la llum dels fanals il·luminava la planta d’a dalt a través de les vidrieres, però la foscor es feia més profunda en baixar a la planta d’a baix. Havien trobat un lloc confortable en uns sofàs a l’extrem de la sala. No s’havien fet ni dos petons quan la van sentir per primera vegada. El cruixir del parquet sobre d’ells, lent però ferm. El soroll d’una exhalació intensa, d’un panteix tallat per l’esforç d’una carrera, d’unes urpes ratllant el pis.

Primer havien pensat que es tractava d’algun gat que s’havia col·lat, sovint la seva mare trobava excrements d’ells o se’ls trobava dormint sota les taules d’estudi de la planta baixa, sense haver esbrinat mai com s’ho havien fet per arribar-hi. En Marc estava més interessat en altres afers i va voler restar importància a aquella sinistra presència, però l’Hel·lena estava espantada. En Marc va fer-se el mil homes, va donar-se un cop al pit i va pujar les escales per veure si hi havia, realment, alguna cosa al pis d’a dalt. No va arribar ni a treure el cap. Una urpa monstruosa el va copejar brutalment i el va fer caure escales avall. L’Hel·lena el va agafar i el va dur darrera d’una de les prestatgeries, quan va veure que sagnava a borbollons va empal·lidir de sobte. Ella ja sabia que no havien de ser allà, però en Marc havia insistit tant que no havia sabut negar-s’hi. Va treure’s la camisa que portava sobre el top i la va estripar com havia vist fer a les pel·lícules, va taponar tant bé com va saber la ferida i després va treure el cap per veure si la bèstia havia marxat. La imatge feia esgarrifar: una bèstia de dos metres de llarg, com a mínim, amb potes gruixudes com troncs d’arbre, la pell bruna com el carbó, uns ulls perla com la lluna i uns ullals com dagues. La criatura regalimava saliva mentre continuava avançant, ensumant afanosament, ensumant la sang d’en Marc. Els estava buscant.

L’Hel·lena va deixar a un Marc mig mort recolzat a la prestatgeria i va gatejar cuidadosament cap a l’altre extrem de l’estança. Un cop arribada, va fer caure la prestatgeria. La bèstia va embogir i va córrer cap a allà. Ella va aprofitar la confusió del moment per tornar amb en Marc, qui semblava haver revifat pel terrabastall. Encara se sentia una mica atordit però va aconseguir posar-se en peu amb l’ajuda de la seva estimada Hel·lena. Junts van treure el cap per veure com el monstre devorava els llibres un darrere l’altre. Ella agafà el seu estimat de la mà i li demanà que fos molt silenciós. Junts van intentar fugir però en Marc es va entrebancar amb els cordills de les sabates, caient a terra, entre la prestatgeria i les escales, on la bèstia el va divisar al moment. En Marc va demanar a l’Hel·lena que fugís i ella, veient la desesperació en el seus ulls, el va obeir. Va pujar les escales feta una coca, plorant llàgrimes de tristor, una tristor de qui traeix a qui estima; de qui vol sobreviure per damunt de tot.

En Marc va mirar als ulls al seu botxí i després va tancar els seus mentre resava perquè tot acabés ràpid. Els seus últims pensaments van ser per a l’Hel·lena i els seus dolços llavis, els únics que havia besat. La bèstia va...

En Jofre va tancar el llibre i el deixà a la prestatgeria. Va mirar el llom i va poder llegir el títol: La cova, d’un autor català, Antoni Pujolar i Orpi. Li agradaven els relats de por i fantasia, sobretot si es barrejaven. Era com viure una aventura fantàstica. Al seu barri mai passava res, els llibres eren l’única manera que tenia d’evadir-se una mica de la somnolència que li produïen els estius llargs i avorrits. No tenia gaires amics i els que tenia havien marxat de vacances. Ell no marxava, els seus pares s’havien quedat sense feina i no podien permetre’s despeses extres. Per tant, havia decidit passar aquella tarda d’estiu mirant si trobava un llibre per comprar a la llibreria del barri, l’Abacus Cooperativa, que l’animés una mica, l’àvia li havia dat diners pel seu aniversari.

En Jofre es sacsejà aquells pensaments que l’entristien i decidí tornar a casa. Però, quan va voler pujar les escales que duien a la planta superior per abandonar el recinte, va trobar la reixa metàl·lica baixada i tancada amb clau. Tant de temps portava llegint? Ningú s’havia molestat en mirar si quedava algú? Tot era molt estrany. Va copejar la reixa metàl·lica que el tenia pres, però l’únic que va aconseguir va ser que els artells li sagnessin. Va cridar però ningú va respondre. Resignat, després de passar-se hores cridant, va arraulir-se en un cantó i va intentar dormir fins el dia següent, fins que obrissin de nou.

Era de matinada quan un soroll aterridor el va desvetllar. Un so familiar va prosseguir el soroll. Un cruixir del parquet sobre d’ell, lent però ferm. El soroll d’una exhalació intensa, d’un panteix tallat per l’esforç d’una carrera, d’unes urpes ratllant el pis. Era ell, era el monstre de La cova, venia a per ell. Va amagar-se tant bé com va saber. Va sentir com la bèstia intentava destruir la reixa metàl·lica, un cop, dos cops, tres cops. Ja era dins. Ensumava, com en el llibre, buscava alguna cosa, a algú, a ell. Era possible? O ho estava somiant? Es va pessigar i va fer un xisclet, la bèstia va aixecar el cap i el va veure. En Jofre va córrer per la seva vida però  no hi havia sortida. La bèstia se li tirà al damunt...

-          Jofre, fill! Què hi fas aquí tot arraulit com un cuc?! Porto buscant-te un quart d’hora! Va, anem cap a casa, que el pare avui té una entrevista de treball i no ha de fer tard! A veure si tenim sort aquesta vegada! – li digué la mare.

-          De què és la feina, mare? – preguntà en Jofre, encara una mica trasbalsat.

-          Per fer de vigilant de nit a la biblioteca municipal.

-          De vigilant? A la biblioteca?

-          Sí, es veu que se’ls hi colen gats i jovent!

-          Gats i jovent?

-          Deixa-ho estar, ets molt jove encara, ja ho entendràs!  

-          Puc comparar un llibre amb els diners de l’àvia?

-          Però espavila.

Aquella tarda, en Jofre va comprar La cova d’Antoni Pujolar i Orpi, i quan el va haver acabat de llegir, el va abandonar, com es fa amb tots els llibres un cop són llegits, perquè tothom sap que els llibres realment bons, siguin novel·les o no, no són de lectura sinó de consulta!