Quant ocupa el coneixement? Antigament es deia que el saber no n’ocupava, de lloc; però jo puc demostrar que no és així. Tot va començar, o així ho senyalen els llibres d’història general, quan els Estats Units van deixar d’ocupar el lloc hegemònic dins el món, després la Xina va rellevar-los durant poc més d’un segle, i finalment el Brasil va erigir-se com a jutge suprem de les decisions mundials, dictant les línies generals que les altres potencies havien de seguir, si bé, amb certa reticència per part d’aquestes val a dir. Per a la comunitat científica i per a un gran número d’erudits i intel·lectuals, la Carrera del Coneixement, com es va conèixer entre els cercles científics, va tenir el seu origen en el canvi profund dels sistemes informàtics i la xarxa a nivell mundial, que canviaren les relacions, no només entre les individus, sinó entre els governs. La importància dels satèl·lits va adquirir una enorme rellevància i el seu control podia decidir un o altre esdeveniment. Aquesta fet, conjuntament amb l’aplicació de les teories del joc a les relacions diplomàtiques, va portar inexorablement a fixar una neutralitat, o més ben dit, un control conjunt dels satèl·lits, per tal d’evitar un ús autoritari per part d’alguna de les potències hegemòniques.
En aquest ball d’influències, la vella Europa estava lluny d’ostentar una posició de força. Tant decisiva com ho havia estat en altres temps, va quedar relegada a un tercer lloc, desplaçada inclús per les potencies africanes emergents com eren Sud-àfrica, Kenya o Namíbia. Aquest nou ordre mundial la dugué irremediablement a formar un únic govern, però no com l’antiga Unió Europea, sinó com un govern de facto, federal i amb capital a Brussel·les, escollida aquesta per la seva llarga tradició com a seu dels debats dins el marc europeu. I els europeus, allunyats del consens en molts punts, només conjuminaven pel que feia a un punt: recuperar el paper hegemònic del passat i regir les vides de la totalitat del planeta, l’equilibri del món havia de canviar i Europa havia d’aconseguir lliurar al món de la tirania del Brasil i els seus aliats, que irònicament eren: Rússia i els Estats Units. És per això que en comptes de basar el control i les relacions en la guerra o la diplomàcia, varen optar per allunyar-se de tot i de tots, intentant mantenir-se el més allunyat possible del control d’un Brasil cada cop més i millor equipat tecnològicament, més bel·ligerant i més intolerant; i centrar els seus esforços en el desenvolupament d’altres camps... com el cognitiu.
Fa uns segles va sorgir una teoria que plantejava que l’ésser humà només utilitzava una desena part del potencial del seu cervell, altres van argumentar que l’altre part restant romania latent i que només era utilitzada en algunes fases del son. Aquesta teoria va conduir, primer a la ciència i després a la política, a una pregunta: És possible despertar aquest 90% restant de manera conscient? La resposta és clara: Sí. Però, inexorablement, aquesta resposta va suscitar altres preguntes, les respostes de les quals no eren ni tant fàcils de contestar ni tant còmodes de contestar: Està el cervell humà preparat per fer emergir aquest potencial? Un cervell estàndard quanta quantitat de coneixement pot emmagatzemar? A quanta en pot donar una aplicació útil? Etc. Aquí és on intervinc jo: Antoine Camus, director de la Divisió pel Coneixement Emergent, més comunament conegut com DiCE, on varis científics, psicòlegs, antropòlegs i altres especialistes en una desena d’especialitats relacionades amb el coneixement, intenten articular, sota la meva coordinació, l’anomenat: Experiment Deux Ex Machina. Que té com a única finalitat fer emergir la capacitat latent del cervell humà i controlar les seves repercussions per després posar-les al servei de la política del govern de Brussel·les.
Després d’experimentar amb ratolins, simis i dofins, varem estar en condicions d’experimentar amb humans. Primer disseccionàrem alguns cervells que havien pertangut a tot tipus de persones (intel·lectuals, captaires, oficinistes, barbers, etc) i, un cop entès el funcionament fisiològic i fisicoquímic comú a tots els subjectes, varem estar preparats per experimentar amb humans vius... o això creiem. Després de més de cent proves, els resultats eren clars: Els subjectes milloraven exponencialment la seva capacitat mental i cognoscent i es manifestava una millora plausible en els seus sentits, però... tots, abans o després, morien a causa d’una aneurisma cerebral. El cervell era capaç d’emmagatzemar la informació però no de gestionar-la, com un ordinador que té molts arxius però no és capaç d’obrir-ne més de dos sense col·lapsar-se.
I quan ja semblava que hauríem d’abandonar, va arribar en Jean Paul. Jean Paul era un estudiant flamenc de ciències polítiques, amb un doctorat en psicologia aplicada a la teoria del joc. En aquells moments preparava la seva tesis doctoral sobre l’aplicació de la teoria del joc psicològic a la geopolítica, és a dir, que el seu estudi, recolzat en uns resultats prometedors, havia obtingut carta blanca del govern de Brussel·les per tal d’aconseguir extreure les conclusions necessàries per tornar l’hegemonia al vell continent. Jean Paul tenia un especial iterés per la ciència i pel nostre projecte, que no era pas cap secret per l’opinió pública, tot i que a la resta del món no semblava preocupar-lo massa.
Tot i les reticències inicials per part de la comissió, ja que era un subjecte potencialment important per a la societat, finalment les pressions del govern europeu ens van fer doblegar els genolls i acceptar-lo en el projecte. Després d’una primera fase de reconeixement sensorial i epistemològic, els seus resultats en les proves van revelar una capacitació desorbitant, fora de les taules, els més elevats amb els que ens havíem trobat, però sobretot eren els més elevat en ones K, aquelles que ens permetien conèixer la capacitat del cervell del subjecte per a gestionar la informació, com la memòria RAM en els ordinadors. La segona fase, la pròpiament experimental, i la més agressiva fins aquell moment, no va comportar cap incident i va transcórrer amb una normalitat inusual. Jean Paul va superar totes les expectatives, arribant a quotes que cap de nosaltres podria haver suposat ni previst en cap hipòtesi ni simulació prèvia. Aquest va ser el nostre error, aquell que sempre tenalla l’esperit d’un científic: la vanitat, estàvem tant pressionats pel govern, frisàvem tant per tenir èxit, que no ens varem aturar un segon per reflexionar sobre si ho havíem de fer o no.
Uns dies després de la intervenció, el seu comportament no deixava entreveure res insòlit, responia amb normalitat a les proves, res especial, res fora del comú establert. Un mes després, les seves ones K revelaven una millora excepcional, però aquestes no semblaven tenir cap efecte directe en el seu comportament ni es concretaven en una capacitació superior per a desenvolupar les tasques habituals en condicions més òptimes. Això em va fer dubtar: Era possible que estigués emmascarant el seu nou potencial amb un objectiu a llarg termini? Si era així, i jo estava convençut: Quin objectiu era? Un dia, al laboratori, vaig provocar deliberadament un incident, vaig fingir que em queia un tub d’assaig, era un incident irrisori molt comú en un laboratori. Res va fer. No va moure ni un múscul, tot i estar a un pam. Els altres subjectes, poc després de sotmetre’s a l’experiment, havien respost a aquest tipus d’estímul de manera mecànica, instintiva, casi intuïtiva... ell només va moure els ulls, imperceptible per a qualsevol que no sabés què mirava, però jo sí ho sabia, massa bé, si la meva jugada havia estat deliberada, la seva reacció també. Tres mesos després, seguia sense donar senyals de millora, però les meves sospites no feien més que créixer. Vaig indagar en els sistemes informàtics i, després de corroborar els resultats amb varis dels meus col·legues, vaig saber que el sistema informàtic havia estat violat varies vegades en els últims dos mesos, i que aquestes violacions s’havien concretat en un centenar de descàrregues de fitxers de seguretat, a simple vista aleatòriament, en varis ordinadors del complex. Per quan vaig esbrinar l’objectiu d’en Jean Paul ja era tard. El dia abans havia rebut l’alta mèdica i se l’havia enviat a casa amb un informe que l’acreditava com a persona mentalment estable, i amb un registre a la base de dades com a subjecte que no havia superat les expectatives esperades. Havia programat la seva llibertat i ningú ho havia pogut evitar. No sabem com, però d’alguna manera se sentia amenaçat, sabia que havia esdevingut una arma que, amb el control necessari, qualsevol nació voldria posseir, i que, per tant, el DiCE no l’hauria deixat en llibertat, així que ho va planificar tot per ser alliberat i tenir un marc d’acció que el permetés dur a terme allò que des d’un principi s’havia proposat.
Res d’aquest fet va sortir a la llum. El govern no va voler saber res de la nostra negligència, d’aquesta esquerda de seguretat, més aviat el contrari, va considerar el fet un cas aïllat que, per altre banda, suposava una variant a tenir en compte de cara a futurs subjectes, per tant, va augmentar els recursos i el personal destinat a aquesta investigació. Jo vaig abandonar el projecte i em vaig retirar a la meva finca de La Rochelle, ningú no va protestar, feia cinc anys que m’hauria d’haver retirat. Allò tenia un caire massa fosc per a les meves humils pretensions, la política tenia un pes massa important, era més que un projecte científic, era una missió casi messiànica.
Durant els tres anys següents, la premsa internacional es va veure esquitxada per titulars que resaven: Un hacker penetra en el sistema informàtic internacional i europeu; revoltes a l’Índia, el Japó, Corea del Sud...; estranyes fluctuacions a la borsa nord-americana; moviment de tropes a Rússia; creació d’una federació de nacions africanes; un nou Califat neix amb seu a Istambul. En qüestió de deu anys, el panorama internacional va canviar sensiblement, Brasil continuava al capdavant del planeta però la seva hegemonia minvava i era qüestionada per tots, l’aliança amb els Estats Units i Rússia s’havia debilitat, les revoltes a l’índia, Japó i Corea del Sud van fer trontollar les transaccions internacionals, ja que eren els principals exportadors del moment; els moviments estranys a la borsa havien fet millorar molt l’economia nord-americana i ara estava gairebé al mateix nivell tecnològic i adquisitiu que Brasil; mentre que Rússia havia aconseguit de nou reunificar sota el seu lideratge nacions eslaves i balcàniques i ara comptava amb un poder bèl·lic que calia tenir en compte. Les tensions entre tots tres eren visibles i era qüestió de temps que el joc d’aliances tingués un paper decisiu. La debilitat de l’aliança entre els brasilers i els seus socis va conduir a una aliança entre el Califat i la Federació africana, que varen pretendre exercir l’hegemonia conjunta del planeta. Aquesta pretensió, acompanyada d’una declaració oficial, va ser recollida pel Brasil com una declaració formal de guerra, provocant així un enfrontament obert. El concepte de la guerra no havia canviat: “sotmetre o eliminar l’enemic”, però les formes per dur-la a terme sí, els satèl·lits i la tecnologia fonamentaven la guerra ara, qui controlava els satèl·lits controlava la guerra i ara, després d’una intromissió inesperada, i altament sospitosa, en el sistema informàtic internacional i europeu, el govern del Vell Continent era qui ostentava aquest poder. Europa, allunyada de tota moral i emparada en la neutralitat a la que l’havien relegat les altres potencies segles abans, va arrendar els satèl·lits al millor postor, encarregant-se, això sí, de mantenir l’equilibri perquè el final de la guerra, si algun dia havia d’arribar, només tingués un guanyador: la pròpia Europa.
Només jo semblava lligar caps, però no era més que un vell artrític amb principis d’Alzheimer, incapaç d’alçar la veu en un món ensordit per la guerra. Anys després, pràcticament a l’ocàs de la meva vida, una imatge a la televisió va fer emergir un antic record. El nou president d’Europa, una Europa esplendorosa, erigida com a nova senyora del món, parlava amb extrema retòrica del futur, del final de la guerra, de la unió dels pobles i les nacions sota un govern confederal dirigit per ell. Però no va ser aquesta la imatge que em va alterar, no va ser aquest discurs el que va desencadenar en mi un atac d’ansietat. No, va ser la imatge fugaç de la figura un metre enrere del president. Era Jean Paul. En Jean Paul era allà, darrera de l’home més poderós del planeta. L’estrateg més monstruós que la història havia vist mai, el que nosaltres havíem creat; allà estava, movent els fils del món, com si es tractés d’un personatge sortit d’una novel·la de O. S. Card. L’artífex del caos. Un poder maquiavèl·lic. El poder a l’ombra.
La guerra estava arribant a la fi, o això deien els que l’havien orquestrat, però la sensació de por que m’envaïa era terrible. Faltava poc perquè la Donzella Negra se m’endugués i les llàgrimes inundaven els meus ulls i queien per les meves galtes, eren llàgrimes d’un home frustrar, d’un home que carrega sobre la seva consciència amb el pes de milers de morts, un home incapaç de perdonar, de perdonar-se, de qui només ha aportat el mal quan pretenia fer el bé. I en el meu últim alè, penso i cavil·lo sobre el que vaig fer i només hi veig una resposta: sigui qui sigui o el que sigui que va submergir la nostra capacitat, ho va fer per un bon motiu, el despertar del coneixement latent no fa millors o pitjors a les persones, ens fa deu vegades el que som, i, desgraciadament, pel que fa a la immensa majoria, Hobbes tenia raó: “Homo homini lupus est” (“L’home és un llop per a l’home”).
No hay comentarios:
Publicar un comentario